Els tres actors que hi intervenen són força coneguts del panorama de teatre, cinema i televisió, sobre tot català: Francesc Orella (el famós professor de filosofia, Merlí), Pere Arquillué (potser el paper al que més ràpid l'associem ara mateix és el d'en Claudi de La Riera) i Lluis Villanueva (sortia a Plats bruts i crec que també a La Riera). Són tres "pesos pesados" i veritablement Art permet veure en escena a tres grans monstres. Molt grans. És fascinant veure'ls a tots tres actuant aquí. Un plaer.
Interpreten a tres amics que, amb l'excusa de que un d'ells ha comprat un quadre totalment blanc per 200.000€, mantenen un debat al voltant d'aquesta aparent compra absurda que posa de relleu les tres personalitats tant diferents que tenen. Les opinions al voltant del quadre permeten aflorar les diferències que hi ha entre ells en forma de retrets que faran tambalejar la seva amistat. Em va agradar que, tant a través dels detalls més simples -com menjar-se unes olives o observar un quadre-, com a través dels discursos més retòrics, poc a poc es van revelant els trets que marquen la forma de ser de cadascun d'ells, així com les relacions que hi ha establertes entre ells.
I és que efectivament la seva dialèctica és sofisticada, no mantenen un diàleg de retrets senzills, com els que ens faríem a la vida quotidiana. Són delicadament enrevessats i d'una profunditat que et fa estar permanentment atent per no perdre el fil en cap moment del que es diuen entre ells. Això, juntament amb la manera com actuen (els seus gestos, les seves mirades, els seus moviments i el seu to), fa que quedis atrapat des del primer fins a l'últim minut. Contemplar-los i escoltar-los és simplement deliciós.
Tots tres actúen molt bé però potser qui destaca una mica més és en Pere Arquillué, no perquè "ho faci millor", sino perquè estem acostumats a veure'l interpretar personatges amb un fort i marcat caràcter, molt temperamentals. I aquí fa el paper de l'amic neutral, el conciliador, el que no vol baralles ... en boca dels seus amics, un cagat de calces i un flonjo. És per tant el que ens mostra una interpretació més allunyada de la que ens imaginem tots quan mentalment projectem aquests tres actors fent algun paper. I això em va resultar captivador, s'emportava molt la meva atenció. A més, té un moment estel.lar dins de l'obra que queda generosament recompensat amb un llarg aplaudiment espontani per part del públic enmig de l'actuació.
L'únic que m'ha deixat una mica desencaixada és el final de l'obra. Hi ha prou material en tota l'obra com per convidar-te a la reflexió (un altre punt positiu per a Art) però no estic molt segura d'haver entès el final, potser no hi havia final ... Sincerament no ho sé. Acabo de veure l'obra fa tot just quatre hores i suposo que encara l'he de digerir més i parlar-ne més per esbrinar aquest final. Però ara mateix això no ha entelat el bon sabor de boca o les bones sensacions amb les que he marxat del teatre. Com en d'altres tantes coses de la vida, sento que l'objectiu o el final no era tant important com el fet de gaudir del camí. I això sí que ho he pogut fer al llarg de tota l'estona que dura l'obra (una hora i mitja): gaudir del camí.
Entradas
